L'EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE XALÓ (IV)

A finals del segle XVIII i mitjans del XIX, Xaló arriba a tindre uns 3.500 habitants gràcies a l’auge de l’activitat pansera. S’inicia l’edificació de casetes i riuraus. El riurau del Servet es construeix l’any 1801. S’obrin nous carrers que ja són rectes i més llargs que els del Ràfol de Xaló. S’aprova el Plànol de les Alineacions de 1847.

L'EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE XALÓ (III)

A principis del segle XVII, les noves edificacions apareixen a la vora dels principals camins de Xaló. Així, el començament del camí de les Hortes és l’origen de l’actual carrer de Sant Rafael (conegut al segle XVII amb les denominacions de carrer dels Mallorquins o de Sebastià Mestre, major). El camí del pou de les Figueretes serà l’origen de l’actual carrer de Sant Joaquim.

L'EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE XALÓ (II)

Durant l’etapa mudèjar i la posterior morisca, Xaló es reduïa a allò que anomenem el Ràfol de Xaló, és a dir, els carrers més antics de Xaló, caracteritzats per ser curts i irregulars. El carrer principal era l’actual carrer Major. Hi havia una maqbara o cementeri entre el carrer de Sant Rafael i el camí de les Sequietes.  

L'EVOLUCIÓ URBANÍSTICA DE XALÓ (I)

En l'època romana, Xaló es trobava situat al Pla de les Hortes. Així ens ho confirma la troballa d’un forn terrisser i tot un seguit de restes materials, com ara empedrats o murs. És una zona d’un gran valor arqueològic que s’ha excavat en una mínima part. Per això des del govern local caldria impulsar més actuacions.

RIU O CANYAR?

L'estat d'abandó que pateix el riu Xaló ja no pot ser més evident, i cap administració encara no ha pres mesures destinades a controlar el creixement dels canyars.

PER QUÈ ES FA NECESSARI EL CONTROL DELS CANYARS?

El control dels canyars ve exigit per quatre raons de pes:

1. Els canyars tendeixen a desplaçar la vegetació autòctona que hi ha a la riba del riu.

2. Un excés de canyes fa disminuir la capacitat de desguàs, i en cas de grans crescudes obstrueixen les infraestructures que travessen el riu, com ara els ponts.

3. Les canyes es caracteritzen pel seu elevat consum hídric, i poden dessecar els tolls.

4. Els canyars són capaços d'alterar el règim de fluxos i la morfologia del llit del riu a causa de les grans masses de rizomes d'aquestes plantes.

LA TRADICIÓ DEL BETLEM

L’origen d’aquesta representació de la Nativitat del Nostre Senyor és encara desconegut; el que sí ha quedat acreditat documentalment és que l’any 1223 Sant Francesc d’Assís va muntar un improvisat betlem a l’entrada d’una cova. Un costum que la seua orde va adoptar immediatament. A casa nostra, l’esmentada tradició va entrar a partir del segle XIV, probablement per influència dels pares franciscans. A Xaló, el betlem que més anomenada ha tingut pel gran valor artístic de les seues figures és el de la tia Juanita de la Plaça.

EL CARRER NOU

El carrer Nou i el de la Duquessa estan hui comunicats amb el de Salamanca, però a finals de la dècada dels 40 del segle XIX hi havia una casa que impedia la confluència d’aquests tres carrers. L’edifici li pertanyia a Josep Mas i Grimalt i l’havia adquirit de Josep Reig. En la sessió ordinària del Plenari del dia 8 d’abril de 1849, aquesta qüestió va ser introduïda per Miquel Durà i Garcés, l’alcalde d’aleshores. L’acta de l’esmentada sessió s’hi refereix de la següent manera: "Por el Sr. Presidente se hizo presente a la Corporación que, declarada de utilidad pública la casa de José Reig, ahora de José Mas y Grimalt por haberla enajenado el primero, situada en la Calle Nueva de esta población, lindante por los lados con casa de Fernando Ruvio y Pedro Pelló, a fin de dar comunicación a la otra calle que se está edificando denominada del pozo de las higueras [hui, carrer Salamanca] con la dicha Calle Nueva y la de la Enseñanza [hui, carrer de la Duquessa]."

EL PI VER DEL TOSSALET

El protagonista d'aquesta foto de Paco Carrió Cervera és el pi ver del Tossalet i la seua inconfusible estampa.

EL LLAVADOR I LA SÉQUIA

Xaló ha anat variant la seua fesomia urbana en el decurs del anys. En aquesta foto del record, podem observar que encara existia, d'una banda, el llavador i, de l'altra, la séquia major.