DOS TELEVISORS PER A LES ESCOLES DE XALÓ

L’any 1969, la televisió va arribar a les escoles de Xaló, i aquest fet va ser acollit amb molta satisfacció per part de les autoritats, els mestres, els alumnes, els seus pares i el poble en general. I això va ser possible gràcies a una entitat que s’havia establit a Xaló el 1954: “A petición del Sr. Alcalde Presidente se acuerda por unanimidad que conste en el acta de esta sesión el agradecimiento a la Caja de Ahorros del Sureste de España por haber regalado dos televisores a las Escuelas Nacionales de esta población, con el fin de poder seguir los programas que Televisión Española emite con el título de “Televisión Escolar” (Acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de Xaló del 10 de gener de 1969)”.

EL LLAVADOR DE XALÓ

En l’acta de la sessió del Ple de l’Ajuntament de Xaló del 10 d’abril del 1970, hi apareix una informació relativa al llavador que hi havia al pla de la Séquia. Aquest document recull algunes dades interessants sobre la seua construcció: el projecte el va fer l’arquitecte de la Diputació d’Alacant; però el nostre consistori no el va executar de manera absolutament precisa. Una tal situació va motivar que el tècnic provincial es manifestara així: [..] se han construido catorce metros más de lo previsto en el proyecto, que el importe de este exceso de obra […] asciende a treinta y tres mil trescientas cuatro pesetas; […] se ha construido un wáter en el mismo lavadero que tampoco figura en el proyecto, el cual importa tres mil pesetas”. Tots aquests costos addicionals, la Diputació es va negar a assumir-los i va ser l’Ajuntament qui finalment els va abonar.

EL PEIX DE CALP

Al segle XVII, en les festes de Xaló, a més de carn, s'hi consumia el peix que s'adquiria dels pescadors de Calp. En el Llibre dels Jurats, hi ha una anotació del 1651 que diu açò: "Íttem, un dia anà a Calp a consertar pex pera les festes". Ací "concertar" tindria el significat de posar-se d'acord sobre el preu i la quantitat de peix que es pretenia comprar.

UN CAVALLER QUE VENIA DE LLUNY

El 1628 Miquel Vidal i Rafel Omar, sent jurats de la Vall de Xaló, van satisfer les despeses de l’estada d’un foraster que era natural d’un regne ben llunyà: “Íttem, per lo gasto de un cavaller inglés i sa muller; (ell) portava llisènsia del vir(r)ey”. Qui seria aquest cavaller anglés? I la seua vinguda a Xaló, quin propòsit tindria? Sense més dades, és impossible esbrinar-ho.

LA VISITA DE L'ARQUEBISBE (1654)

El 1654, Xaló va rebre la visita de fra Pedro de Urbina y Montoya, que llavors era l’arquebisbe de València. Aquell any, Genís Ferrer i Joan Castells eren els jurats. Per a celebrar-ho, es van comprar set papers de pòlvora, que van costar una lliura i catorze sous. Així mateix, el lloc de Xaló va voler quedar bé amb aquesta autoritat religiosa i, per això, se li va fer un regal: “Íttem, pagà en orde del Consell, per un present que es feu a dit arquebisbe, quatre lliures, nou sous y set (diners)”. Totes aquestes dades figuren en el Llibre dels Jurats, que forma part de l’Arxiu Municipal de Xaló.

EL TRESOR DE L'AMISTAT

L’any 1720, don Juan Delago era governador de la Baronia de Xaló i, en l’exercici de les seues funcions, va manar que encarceraren Antoni Pons a la torre senyorial. Poc temps després d’haver-se fet efectiva aquesta condemna, Pere-Antoni Martínez, que era el millor amic del pres, li va fer al governador la següent petició: “[…] queriendo aliviar la prisión de dicho Pons: Otorga que se constituye por fiador de dicho Pons, para que le saquen de la prisión de abaxo, quitándole los grillos que lleva puestos, y le dexen salir y pasear por la torre”. I és que el qui té un amic fidel posseeix un autèntic tresor. Ara i sempre. 

LA FAMÍLIA ALÒS-XIMENO

Al segle XVII, la gent de Xaló solia testar quan ja estava malalta i en perill de mort. Però aquest no va ser el cas d’un llaurador dit Gabriel Alòs, que va atorgar el seu testament el 31 de desembre de 1668 davant del notari Pere Font. Allí va fer constar açò: “[…] estant bo, en molta salut per gràcia de mon Déu y Señor”. I, a més, va manifestar clarament que la seua voluntat era que, quan ell morira, la seua muller, la Caterina Ximeno, rebera l’usdefruit de tots els seus béns, però amb la condició que romanguera “casta y sens marit”. Finalment, cal afegir a aquesta publicació que el Gabriel va morir el 5 d’agost de 1680 i la Caterina, que mai es va tornar a casar, va abandonar aquest món el 12 de novembre de 1686.