EL TRESOR DE L'AMISTAT

L’any 1720, don Juan Delago era governador de la Baronia de Xaló i, en l’exercici de les seues funcions, va manar que encarceraren Antoni Pons a la torre senyorial. Poc temps després d’haver-se fet efectiva aquesta condemna, Pere-Antoni Martínez, que era el millor amic del pres, li va fer al governador la següent petició: “[…] queriendo aliviar la prisión de dicho Pons: Otorga que se constituye por fiador de dicho Pons, para que le saquen de la prisión de abaxo, quitándole los grillos que lleva puestos, y le dexen salir y pasear por la torre”. I és que el qui té un amic fidel posseeix un autèntic tresor. Ara i sempre. 

LA FAMÍLIA ALÒS-XIMENO

Al segle XVII, la gent de Xaló solia testar quan ja estava malalta i en perill de mort. Però aquest no va ser el cas d’un llaurador dit Gabriel Alòs, que va atorgar el seu testament el 31 de desembre de 1668 davant del notari Pere Font. Allí va fer constar açò: “[…] estant bo, en molta salut per gràcia de mon Déu y Señor”. I, a més, va manifestar clarament que la seua voluntat era que, quan ell morira, la seua muller, la Caterina Ximeno, rebera l’usdefruit de tots els seus béns, però amb la condició que romanguera “casta y sens marit”. Finalment, cal afegir a aquesta publicació que el Gabriel va morir el 5 d’agost de 1680 i la Caterina, que mai es va tornar a casar, va abandonar aquest món el 12 de novembre de 1686. 

LA FAMÍLIA MESTRE-PASTOR

 

                               Santa Margalida, illa de Mallorca                

Des de Santa Margalida, Joan Mestre va venir a Xaló, on en la data del 7 de setembre de 1621 es va casar amb Antonina Pastor, que també era margalidana. El Joan va testar el 25 de novembre de 1668, i a través d’aquest document tenim notícia que tenia tres fills: el Sebastià, el Martí i l’Elisabet. Però, curiosament, cap d’ells vivia a Xaló. El Sebastià havia contret matrimoni amb l’Elionor Femenia, natural de Quatretondeta, i allí se n’havia anat a habitar. El Martí era el rector de la parròquia de Senija. I, per últim, l’Elisabet s'havia maridat amb el Pere Amengual, un veí de la Vall d’Ebo, el lloc en què aquesta parella havia fixat la seua residència.

JAUME BERTOMEU, FABRICANT DE TEULES I RAJOLES

A començaments del segle XIX, Jaume Bertomeu era el principal fabricant de teules i rajoles de Xaló. El 1815, l’esmentat industrial va subministrar a la nostra parròquia el material necessari per a les obres del campanar i les teulades de l’església. I, per mitjà dels llibres parroquials, hui podem saber que van ser 1.050 teules i 425 rajoles. Aquesta important adquisició s’explica perquè el 1815 va ser un any de represa de la construcció del nou temple de Xaló, després de l’aturada imposada per la invasió napoleònica. Per tant, el 1814 només es van fer les reparacions dels danys que havien causat els francesos, i a les quals es refereix la següent anotació comptable: “Varios remiendos en la pila bautismal, urna del monumento y demás que destruieron los franceses en el saqueo de 30 de mayo”.

TRES VERSIONS D'UN MATEIX FET

El 1895, el mestre Celestí Mas Albanell, de quaranta-quatre anys i veí de Xaló, feia escola a Llíber i, en el camí de tornada cap al seu poble, va ser víctima d’una agressió. Eren les cinc i mitja de la vesprada del 26 novembre del referit any, i el mestre Mas va veure que se li acostava amb un bastó el Batiste Avellà Ferrà, de trenta-un anys i també veí de Xaló. Després de reclamar-li certa suma monetària, li va pegar dues bastonades al cap i, precisament, la segona va fer que es desmaiara. Però aquesta versió dels fets no coincideix en absolut amb la narrada pel Batiste Avellà. Aquest va declarar que l’agressor havia estat el mestre, puix que ell era qui amb tota intenció li havia clavat una navalla a l’esquena. Hi ha, a més a més, una tercera versió que és la d’un veí de Llíber dit Josep Oliver Sanchis, de trenta-cinc anys, que en aquells moments treballava en un bancal pròxim al lloc dels fets. Aquest testimoni va manifestar que se'ls va trobar barallant-se i que estaven “en el suelo, asidos y muy apiñados; el Avellà, debajo y el maestro, sobre este”. La conclusió de tot açò és que sempre resulta convenient conéixer totes les versions sobre un mateix succeït.

DUES MORTS AL CARRER DE SANT RAFAEL

L’agost del 1842 no va ser, precisament, un mes que deixara un bon record en els qui aleshores vivien al carrer de Sant Rafael de Xaló, ja que s’hi van produir les morts de dues de les seues veïnes de manera successiva i per unes mateixes causes: “calentura lenta y diarrea”, segons que va anotar el rector Josep Fontana en els llibres de la parròquia. La primera que va faltar va ser la Maria Femenia Mengual, viuda i de setanta-sis anys i, posteriorment, la Joaquima Ripoll Mora, també viuda i de cinquanta-set anys. Entre l’una i l’altra, es van llevar només tretze dies. 

LES COMPLICACIONS EN EL PART

 

En un sol any, el 1842, a Xaló es van morir tres dones a causa de complicacions en el part. Van ser l’Antònia Ferrà i Mengual (vint-i-quatre anys), la Laureana Fullana i Pont (trenta-sis) i la Manela Montaner i Barceló (trenta-quatre). Afortunadament, hui podem dir que els moderns avanços mèdics han frenat aquestes tragèdies, que van ser tan freqüents durant tot el segle XIX.